2ª PART (d'Est a Oest)

Una vegada complert el primer objectiu del viatge, travessar el Marroc de nord a sud, ara ens faltava creuar-lo d'est a oest, de Zagora fins a Sidi Ifni, uns 800 kms i uns 8.000 metres de desnivell positiu acumulat, travessant l'Anti Atles un parell de vegades, ja que enlloc d'agafar la línea més directa, que seria seguir paral·lels al Sàhara, vam allargar l'itinerari buscant una ruta més sinuosa i muntanyosa, passant per Foum Zguid, Taliouine, Tafraoute i Goulmuine, i evitant així un trajecte més monòton per les extenses immediacions del desert. Això si, a costa de fer mes quilòmetres i més desnivell, però... sarna amb gust no pica!



Encara havíem de creuar l'Anti Atles dos vegades

Ens faltava anar de Zagora a Sidi Ifni
















Cartell a la sortida de Zagora

Després d'un dia de descans i recuperació a Zagora (on vam descobrir una excel·lent pastisseria a prop del mercat!), vam tornar a muntar les alforges als nostres cavalls de ferro i ens vam posar en marxa de nou, prenent l'oest com a nou rumb, en la mateixa direcció que agafaven les antigues caravanes de camells per creuar el desert direcció Tombuctú.

Rectes infinites

Els primers dies vam travessar immenses planícies, paral·lels a la llarguíssima carena del Jbel Bani, creuant-nos només amb algun camell i alguns nòmades pastors de camells, que desplacen les seves haimes allí on van els animals

  

Quan queia la nit plantàvem la tenda i dormíem sota un cel ben estelat

Per aquesta zona no hi ha albergs, ni pobles (de fet no hi ha res!) així que vam haver de ser autònoms amb el menjar i beure i quan queia la nit plantàvem la tenda i dormíem sota un cel ben estelat. Érem a principis de desembre i les nits eren llargues i fredes, poc per sobre dels 0 graus.

El paisatge s'estenia infinit davant nostre

Durant les llargues hores de pedaleig el paisatge s'estenia infinit davant nostre, talment com si no avancéssim i el decorat fos sempre el mateix. Les pistes pedregoses tampoc ajudaven massa i el paisatge, d'una gran bellesa plàstica durant les primeres hores, acabava fent-se monòton. Eren moments per a la introspecció i la reflexió.

  



Els camells eren els únics habitant amb qui ens creuàvem



Les dures condicions dictaven les normes i els camells eren els únics habitants amb qui ens creuàvem.

  

Habitants adaptats a les dures condicions de l'Anti Atles

  

Pedalàvem per un desert de roca on la poca vegetació era devorada pels soferts camells.

Enmig del no res qualsevol lloc és prou bo per plantar la tenda

Quant la nit ens atrapava enmig del no res qualsevol lloc era prou bo per plantar la tenda.

Vols dir que hi haurà camells?

Doncs... efectivament !

A punt de coronar el Coll de Tizi n'Ounzour (1.850 metres)

Passades les poblacions de Foum Zguid i Akka Irhen, enlloc de seguir recte cap a l'oest direcció Tata, vam girar cap al nord, per tornar  a creuar l'Anti Atlas, ara de sud a nord a través del coll de Tizi n'Ounzour, a 1.850 metres d'alçada.

La família del Mohamed






Una vegada creuat el coll de Tizi n'Ounzour i passat el poble d'Agadir Melloul, se'ns va fer totalment de nit i un bondadós berber, sense que nosaltres el féssim parar, ens va recollir amb la seva desballestada furgoneta i ens va portar a casa seva on, en companyia de la seva dona i dos fills, ens va allotjar i preparar un excel·lent sopar. Una vegada més no van voler res a canvi a part de que els hi enviéssim les fotos a l'arribar a casa.






A Taliouine vam poder comprar provisions

El dia següent vam arribar a Taliouine, poble ja força gran situat en una zona de fèrtils valls, conegut per ser la capital de safrà, planta entorn de la qual gira tota l'economia de la regió. Aquí vam dormir en un petit hotelet, cèntric, barat i net (hotel Al Atlass Bordeaux) i vam comprar provisions per tornar a girar cap al sud oest i creuar l'Anti Atles de nou.

Campaments nòmades que passen l'hivern a l'Anti Atles

Aquesta vegada vam agafar una carretera secundària, amb poquíssim trànsit, gairebé inexistent, que en un parell de dies ens portaria fins a Tafraoute, travessant el desert muntanyós de l'Anti Atles. Durant el primer dia vam trobar infinitat de campaments de nòmades berbers que passen l'estiu a l'Alt Atles i l'hivern a l'Anti Atles

Dones berbers treballant

Pel camí vam trobar unes dones molt carregades amb farcells de matolls que havien recol·lectat per a alimentar el bestiar i vam decidir dona'ls-hi un cop de mà, fet que va provocar sonores riallades per part seva. Ajudar vam ajudar ben poc, però s'ho van passar tan bé que ens volien convidar a casa.



Més val que ho deixem estar !

Els hi donaré un cop de ma

Collons com pesa !

Poble berber enmig de l'Anti Atles

Durant aquests dos dies, de Taliouine a Tafraoute, passant per Igherm, vam creuar paisatges espectaculars i altres més monòtons, esquitxats de petits poblets berbers rodejats d'àrides muntanyes i de moltes estones d'aclaparadora solitud.




Molts pobles no comptaven amb més serveis que la seva hospitalitat

Tret d'Igherm, els altres pobles no comptaven amb més serveis que la hospitalitat i generositat de les seves gents



L'espectacularitat de la roca de l'Anti Atles fa de teló de fons de molts poblats

Pedalant per l'Anti Atles

Carretera enmig del no res

Tret d'Igherm, els altres pobles no comptaven amb més serveis que la hospitalitat i generositat de les seves gents

Deixant enrere el petit poblat d'Azgour

Rodalies de Tafraout

Poc abans d'arribar a la regió de Tafraout, el paisatge es va tornar de cop més espectacular, apareixent les increïbles i escarpades parets rogenques del massís de Jbel Lekst i, pels voltants del mateix poble, les característiques roques granítiques que, erosionades pel pas del temps, han adoptat espectaculars formes arrodonides, d'aspecte màgic i misteriós.




El poble de Tazekka, a tocar de Tafraout

La simbiosi entre les cases i l'entorn rocós que hi ha pels petits pobles que envolten Tafraout, conviden a perdre's per aquesta zona i assaborir les diferents tonalitats que adopta el paisatge depenent de com incideixen els raigs solars



Tazekka, a la vall de Tafraout

A Tafraout es poden trobar tot tipus de serveis, hi ha bastants allotjaments nets i acollidors a bon preu i un mercat interessant, així que ens hi vam quedar un dia per a recuperar forces i gaudir de l'entorn.

A Tazekka, les cases i la roca es conjuguen amb harmonia

Una bona opció per als dies de   "descans", és visitar els petits i originals poblets dels voltants de Tafraout, com ara Tazekka, Aday i Aguerd Oudad, tots ells a menys de 3 kms en un terreny totalment pla, esquitxat de palmeres i argans, característic arbre d'on s'extreu un oli amb moltes propietats i molt comercialitzat a la zona.

Els habitatges de fang s'acoblen harmònicament entre les formes fantasmagòriques de les rogenques  roques granítiques de l'entorn.

Per la vall de Tafraout

Aday, a la vall de Tafraout

El conegut com a "barret de Napoleó" a Aguerd Oudad



A l'esquerra o a la dreta?

Amb forces renovades ens vam acomiadar de Tafraout amb molt bon sabor de boca, direcció sud-oest, fins al petit poble de Talouste, on parteix una més que recomanable ruta circular (o més ben dit, triangular) que volíem fer en dos dies, dormint a la tranquil·la vila de Tiwadou.







Endintsant-nos a les gorges de Tigharassine

El primer dia d'aquest bucle vam descendir per una pista que s'endinsava per les impressionants gorges de Tigharassine, travessant  muntanyes desèrtiques de colpidora bellesa.



La ferèstega bellesa de les gorges de Tigharassine

Durant aquest tram no vam veure més que algun campament nòmada enclavat en alguna de les balmes penjades a mitja paret, controlant tot el que es movia pel seu territori.




Només al fons de les gorges hi creix la vegetació

Les gorges creuen un territori gairebé despoblat d'una feréstega bellesa, on la immensitat de les muntanyes ens van fer  sentir ben petits i insignificants.

Gorges de Timguelchte, ja amb el llit del riu més ample

Més endavant, passat els petits pobles de Tizerkine i Tanrarte, immersos en la espessor dels oasis, la vall  va girar cap a l'Oest, i vam entrar a les gorges de Timguelchte, ja amb el llit del riu bastant més ample.



Senzill i acollidor alberg de Tiwadou

Tot seguit vam arribar al petit poblat de Tiwadou, on ens vam allotjar en un senzill i agradable alberg, portat per una hospitalària família.

Cau la nit a Tiwadou

A l'Anti Atles, la roca despullada se'ns mostra amb tota la seva bellesa

El següent dia vam empendre la ruta cap a l'Oest per les gorges de Timguelchte, amb les belles formes rocoses d'aquesta zona de l'Anti Atles com a teló de fons retallant-se sobre un cel d'un blau intens i lluminós.

Les muntanyes de l'Anti Atles retallant-se sobre un cel lluminós

Sense comentaris...

En bicicleta per les gorges d'Aït Mansour

Poc desprès vam abandonar la vall per la que anàvem i vam torçar cap al nord, per tancar el triangle esmentat, i ens vam endinsar per les encara més espectaculars gorges d'Aït Mansour, vertebrades per un impressionant palmerar  esquitxat de poblets de fang, totalment mimetitzats amb l'entorn.



El pintoresc poble de Gdourt, a les gorges d'Aït Mansour

Gdourt, totalment mimetitzat amb l'entorn

Pedalant per les gorges d'Aït Mansour

L'espectacularitat de les gorges d'Aït Mansour

Imatges de postal a la vall d'Aït Mansour

Mentre remuntàvem la vall d'Aït Mansour per una pendent molt suau, gairebé inapreciable, la vista ens regalava imatges de postal: poblets tradicionals fets de fang, rodejats  palmeres i amb unes estètiques muntanyes de roca roja sota un cel radiant.

Realment corresponia amb la imatge bucòlica que els dos teníem del paisatge del sud del Marroc.



Remuntant les gorges d'Aït Mansour

Un cop remuntada la vall d'Aït Mansour i molt poc abans de tancar aquest espectacular bucle triangular format per les tres gorges que vam travessar, vam torçar cap al sud oest i, per una pista de molt bon rodar, vam seguir cap al nostre següent objectiu: L'enigmàtic poble d'Igmir, enclavat al fons d'unes gorges encara molt més profundes que les que havíem deixat enrere.



Descens a les entranyes de la terra

Després de rodar algunes hores per uns altiplans desèrtics, davant nostre se'ns va obrir de cop i volta una profunda cicatriu, oberta pel treball incessant de l'aigua sobre la modelable roca sedimentària del desert, amb l'inexorable pas del temps com a testimoni. Una pista, arreglada recentment s'escolava cap al fons d'aquesta cicatriu, talment com si es volgués endinsar a les entranyes de la terra...

La tortuosa pista es recargola fins allí on arriba la vista

La pista, eixamplada recentment, ens va conduir vertiginosament cap al fons de la profunda vall d'Assif n'Mouguene, que semblava tallada per un ganivet de proporcions gegantines.





La profunda gorja d'Assif n'Mouguene



El sol és car de veure al fons de la gorja d'Assif n'Mouguene

Arribant al fons de l'engorjat d'Assif n'Mouguene, flanquejat per impressionants parets de roca despullada, se'ns va aparèixer el poble d'Igmir, amb el seu frondós oasis, com un regal miraculós de la natura per als seus soferts pobladors.

Arribant a l'oasi i el poble d'Igmir



Degut a les poques hores amb les que el sol banyava el fons de la vall i a la relativa frescor que s'hi respirava, aquest últims anys el poble d'Igmir havia anat creixent verticalment (ja que no hi ha més espai), apareixent així cases de nova construcció, usades pels marroquins com a segona residència durant el sofocant i calurós estiu d'aquesta àrida regió.



Les parets rogenques es retallaven sobre el nítid cel de desembre



Després de passar la nit en l'únic hotelet d'Igmir, l'endemà vam continuar baixant per la vall d'Assif n'Mouguene, que poc a poc es va anar obrint sense deixar de perdre espectacularitat, ja que la pista, de bon rodar al principi, serpentejava entre les impressionants parets rogenques que es retallaven perfectament sobre un nítid cel de desembre, totalment mancat d'humitat.



Estampes de postal en aquesta àrida regió de l'Anti Atles



El verd, el blau i el roig es combinen a la perfecció 



Durant quilòmetres la pista vorejava verds oasis on, entre les palmeres, hi havia frondosos vergers amb oliveres i arbres fruiters que contrastaven amb la roca despullada de l'entorn.

Als oasi sempre hi ha vida

De tant en tant, la pista creuava el palmerar i petits poblets que vivien a la seva ombra, permetent el miracle de la vida en aquesta regió d'extrema aridesa.







Tot i empitjorar, la pista permetia rodar amb comoditat

Malgrat que rodàvem a poc a poc, ens engolíem els quilòmetres amb força fluïdesa, per l'absència de desnivell positiu i, sobretot, per la bellesa d'un paisatge que no permetia l'avorriment. Cada meandre de l'ample llit del riu per on s'escolava la pista ens sorprenia amb un decorat encara més impressionant.

El desembre és un mes excel·lent per rodar pel sud del Anti Atles

L'estabilitat atmosfèrica i, sobretot, la temperatura del mes de desembre, van resultar idònies per aquesta zona sud del Anti Atles, permetent-nos pedalar amb una suau frescor molt agradable durant el dia i unes nits moderadament fredes.

El Marroc o el Far West?

Més paisatges de postal al sud del Anti Atles

Al final la vall s'eixamplà molt

Al final la vall s'eixamplà molt, la pista es convertí en una petita carretera asfaltada (sense gens de trànsit) i van començar a aparèixer més pobles.

Els oasi permeten el miracle de la vida enmig de la desolació



Rectes infinites abans d'arribar a Tarhjicht

Poc després la carretera, que seguia cap al sud paral·lela al riu, va fer un gir de 90 graus i abandonà la vall que seguíem des del poble d'Igmir. El paisatge va canviar de cop, van desaparèixer els engorjats, els palmerars i els petits poblets de fang i, en lloc seu, van aparèixer planícies infinites i carreteres monòtones amb el vent de cara (sense trànsit, això sí).





Després de 50 quilometres de rectes eternes amb el vent en contra vam arribar al impronunciable poble de Tarhjicht, situat ben bé a les portes del Sàhara Occidental, on preteníem passar la nit per afrontar les dues etapes que ens faltaven fins arribar a Sidi Ifni, a la costa atlàntica.
Aquí se'ns va plantejar un gran dilema, gastar dos dies pedalant fins a Sidi Ifni i l'endemà agafar un bus per fer els més de 400 kms fins a Marraqueix, on havíem d'agafar el vol de tornada, o prendre un bus des de Tarhjicht, on ens trobàvem, fins a Sidi Ifni i poder així gaudir de dos dies de merescut descans a la petita i acollidora població costera.
Després de 30 dies de pedaleig gairebé ininterromput i poques comoditats vaig pensar que la Montse i jo ens mereixíem unes "vacancetes" de debò, de les de no fer res, així que vam triar la segona opció. A més a més el tram que ens quedava, tot i ser bonic, ja estava més "civilitzat" i no tenia l'encant de molts dels paisatges que havíem travessat.
Amb una mica de recança per no rematar la feina que ens quedava, però convençuts de la decisió, vam agafar un bus fins Goulimine, i després fins a Sidi Ifni.




El mar Atlàntic per fi!!

Al arribar a Sidi Ifni, la estació de bus estava una mica apartada de la costa, de manera que vam haver de pedalar una miqueta fins arribar al passeig i, si més no... així vam tenir la sensació d'arribar pedalant a l'atlàntic  (fent una mica de trampa, però només una mica eh!)








A Sidi Ifni

No sabíem massa sobre Sidi Ifni i ens feia por que no tingués massa encant però des d'un primer moment ens hi vam sentir molt a gust. No tenia l'atractiu d'Essaouira, amb el seu patrimoni arquitectònic i l'atmosfera de la seva medina i les seves muralles, però tampoc tenia la seva pressió turística ni dels seus venedors, i aquí rau gran part del seu encant. Està molt al sud, molt lluny de tot i encara és respira un ambient molt relaxat, una barreja entre la parsimònia marroquina i la "pachorra" espanyola. No oblidem que Sidi Ifni va ser la capital d'una petita colònia d'ultramar espanyola, ocupada el 1934 per un destacament de la segona república. En pocs anys va passar a ser un campament de barracons a una població amb edificis de nova construcció. Després de la independència del Marroc, l'any 1956, diferents incidents portaren a la guerra de Sidi Ifni, l'any 1958, i no fou fins al 1969 que Espanya va entregar la colònia al Marroc. Potser és per això que es respira cert aire d'abandó, fins i tot un punt decrèpit, però tampoc massa, lo just per dotar al poble de certa àurea nostàlgica, aquella que tenen els llocs oblidats on el temps s'hi ha deturat.

Posta de sol a Sidi Ifni

El turisme a Sidi Ifni no està gens massificat, format bàsicament per viatgers independents (amb rulots i auto-caravanes sobretot), surfers extravagants i hipis nostàlgics, tots ells en busca d'un racó fora del temps i de l'espai, allunyat de l'embat turístic però amb prou racons on allotjar-se o assaborir la cuina marinera. Nosaltres vam "descobrir" una excel·lent pastisseria i uns quants locals amb taules al carrer, al costat del mercat, on ens vam delectar amb peix fresc a la graella, tajins de peix i altres especialitats costeres, tot a preu de ganga !

Sortint de Sidi Ifni cap a la platja Legzira

Però encara ens faltava la guinda final del viatge, la meravella natural que ens havia de deixar amb la boca ben oberta, amb un regust de final de viatge encara millor que el peix fresc de Sidi Ifni!
Així que, el segon dia de relax vam fer una petita excursió pedalant fins a la platja Legzira, a uns 10 kms de Sidi Ifni per una carretera gairebé plana.

A la platja Legzira ens espera la sorpresa final.

Havíem vist alguna foto, però tot i això l'espectacle que vam veure ens va deixar bocabadats. Al arribar a la platja hi havia un parell de restaurants petits en una platja tranqil·la però com tantes altres, sense res d'especial, però quan la marea està ben baixa i et permet caminar resseguint la platja cap al nord...

De lluny els arcs ja són impressionants

Tot d'una, en un indret solitari, apareixen uns enormes contraforts de roca de proporcions gegantines, que penetren fins al mar, com si una esfinx titànica descansés amb les potes en remull. L'acció aparentment insignificant però indeturable del líquid inconsistent contra el petri element, l'ha anat treballant fins arribar a esculpir uns arcs que de ben segur quedaran també esculpits a la retina de tots aquells que arribin a passejar per sota seu.

L'acció indeturable de l'aigua ha esculpit els arcs sobre una mole de roca 

Els colossals arcs de roca roja retallats sota un cel d'un blau lluminós, la remor de l'aigua arrossegant els còdols erosionats, les petjades sobre la sorra desfigurades per l'etern ball de les onades, l'absència de gent...

Arcs de la platja Legzira

Instants que et recorden que la vida no es mesura per les vegades que respires si no pels instants que et deixen sense alè.

Merescut autoregal de final de viatge.

Vam deixar els arcs enrere i vam tornar a l'inici de la platja, per regalar-nos un últim i merescut present en un dels senzills restaurants que hi havia a peu de platja.

Fins la propera !!

Quina millor manera hi havia d'acabar aquell llarg viatge en que, a lloms de la bicicleta, havíem creuat el Marroc de nord a sud i d'est a oest, travessant muntanyes nevades, serralades de roca pelada, inhòspits deserts i oasis plens de vida?

Premi final

Ara ja només ens faltaven unes quantes hores de bus fins a Marraqueix, una vella coneguda, odiada i estimada, embriagadora i estressant, de fina bellesa i immunda brutícia, màgica i decebedora, un lloc increïble que s'ha d'evitar però que cal conèixer...

Fins la propera !!!!!



►INICI

►INFORMACIÓ PRÀCTICA