INFORMACIÓ PRÀCTICA

Aquí no pretenc escriure una guia turística sobre el Marroc, doncs de ben segur que a internet mateix podeu trobar informació molt més completa i detallada de la que jo us podria oferir. La meva intenció només és intentar donar un cop de mà a tothom qui es vulgui aventurar a pedalar per aquest país i compartir informació i suggeriments que crec que poden resultar interessants a l'hora de preparar el viatge.

Les regions muntanyoses són les de més interès ciclístic 

Tal i com comento a la introducció, cal recordar abans de res que el Marroc és un país molt muntanyós. És cert que també hi ha grans planúries, però des del punt de vista ciclístic no tenen massa interès. Així doncs ens hem de treure del cap que és un país molt calorós  doncs encara que això sigui cert a moltes zones del país, probablement no ho serà tant allí on pensem portar a terme les nostres rutes en bicicleta. Malgrat que hi ha moltes regions muntanyoses de gran interès, la zona de l'Alt Atles és la més concorreguda i probablement la més recomanable si disposeu de pocs dies. Heu de pensar que saltareu colls propers als 3.000 metres i dormireu a pobles propers als 2.500 metres d'alçada, per tant...depenent d'on volgueu anar, ja podeu canviar el xip si us pensàveu que passaríeu molta calor!

Quan anar-hi

Forta nevada pujant al coll de Tizi n'Tazazzert, al novembre del 2008

Depen molt de la zona on vulguem pedalar. Si us decidiu per la zona de l'Alt Atles o Atles Mig és recomanable que hi aneu del maig fins a l'octubre, ambdós inclosos. Nosaltres hi hem pedalat un parell de vegades durant el novembre i els dos cops ens vam trobar amb força fred i  pistes nevades que ens van obligar a canviar el recorregut previst.

Pujant al coll de Tizi n'Tilmi, al novembre del 2012

Si voleu fer una travessa per la regió de l'Anti Atles, heu de pensar que us trobareu en una latitud més meridional i pedalareu per alçades inferiors a l'Alt Atles o Atles Mig, per tant les temperatures seran més altes i hauríeu d'evitar l'estiu. A l'hivern les nits són força fredes, sobretot al sector més oriental on el clima és més continental, i el dia és ben curt, per tant l'hivern tampoc és molt recomanable, a no ser que tingueu planejat pedalar al sector més sud de l'Anti Atles, en zones ja properes al desert.

Durant la ruta ens vam trobar gran varietat de climes

Així doncs, l'época més recomanable per pedalar per l'Anti Atles seria l'octubre, el novembre, el març i l'abril.

Nosaltres vam començar de Fes el 16 de novembre i vam acabar a Sidi Ifni el 15 de desembre i, tot i que no va anar malament, recomanaríem fer una ruta similar començant un mes abans, ja que vam travessar l'Atles Mig i l'Alt Atles durant el mes de Novembre i l'Anti Atles durant el desembre. Si hem de ser sincers, vam passar més fred que calor!, a l'Alt Atles vam trobar ports tancats per la neu i vam acampar a l'Anti Atles dormint a prop dels 0 graus. A més a més els dies eren molt curts (al desembre a les 18 h ja era fosc) i hi havia poques hores per pedalar.

Salut i Visats

El concepte d'higiene difereix una mica del nostre

Per entrar al país no cal cap vacuna obligatòria ni treure's cap visat. A les ciutats trobarem hospitals moderns i preparats i farmàcies ben assortides. En canvi a les zones rurals el contrast és extrem, ja que costa molt trobar medicaments i les condicions higièniques són molt diferents a les que estem acostumats a casa nostra, per tant, haurem de prendre algunes mesures i portar una bona farmaciola per ser autosuficients, si més no per tractar-nos les dolències més lleus i habituals.

Sort que al desembre no hi havia mosques!

Cal tenir especial cura amb l'aigua sense embotellar i ens haurem de guiar per l'instint i el sentit comú a l'hora de comprar menjar a les parades del carrer. De totes maneres, cap de les vegades que he estat al Marroc m'he pogut escapar d'algun dia de descomposició així que... no us oblideu dels antidiarreics!!

No us preocupeu per l'omnipresent te que us oferiran per arreu, doncs rarament us portarà cap problema ja que l'aigua segur que ha estat ben bullida.

Seguretat

Als poblats, la nostra bicicleta cridarà l'atenció dels marrecs

El Marroc és un país segur, especialment per les zones rurals, per on segurament transcorrerà la ruta que planegeu. La gent és tant pobre i modesta com noble i honesta. Com a tot arreu, s'ha de tenir més precaució a les zones turístiques i a les ciutats, però no més de la que tindríeu a qualsevol ciutat d'Europa, fins i tot diria que bastant menys! Cal tenir una especial precaució amb la canalla, sobretot quan van en grup i venen a xafardejar la bicicleta si està aparcada. Una vegada que ens vam despistar,  es van agenciar un contaquilometres, però parlant amb la gent gran del poble van renyar als marrecs i l'aparell va tornar a aparèixer. Tot sigui això!

Menjar 

Tajine d'ous amb olives

L'alta cuina marroquina potser és molt variada però, pedalant pel Marroc més profund el Tajine és el rei!!

Van ser uns quants els dies que al arribar mig morts de gana en algun llogarret perdut ens trobàvem que només ens podien servir aquest plat, i la veritat es que està ben bo però... al final també cansa!

Sort que hi ha moltes maneres de preparar-lo i a vegades, a més a més del clàssic tajine de verdures amb pollastre (el qual a vegades costa de trobar), també n'hi havia d'ous amb kefta (carn picada amb especies), de prunes amb ametlles, de corder, de peix. Tots ells però cuinats al foc amb un  recipient de fang amb la característica tapa cònica. La veritat és que en vam menjar de molt bons, sobretot els cuinats a casa de la gent.

Cous cous, truita berber i pa marroquí. Que més es pot demanar?

El tajine és el plat més estès, però el cous cous és el plat nacional. Cuinat al vapor a base de sèmola de blat i acompanyat de verdures i carn, és el plat típic del Marroc. Fàcil de trobar en qualsevol restaurant turístic i habitual a les llars marroquines, no ho és tant als establiments del carrer dels pobles petits. És un plat consistent i una excel·lent bomba energètica per a pedalar hores i hores  sense parar! Això sí, no oblideu carregar aigua, doncs us en caldrà força per pair-lo! El nostre esmorzar habitual era el que anomenàvem truita berber, que era una truita que ens servien en el mateix recipient on es feia (paella o cassola de fang) acompanyada d'un sofregit de ceba, tomàquet, olives, altres ingredients diversos i ...moltes espècies!

Coques de pa amb oli d'oliva

Un altre esmorzar tradicional que ens van oferir a les llars berbers són unes coques de pa recent fetes acompanyades d'oli d'oliva i mel, ocasionalment servides també amb dàtils o olives.

La harira és la sopa marroquina  per excel·lència. Bastant fàcil de trobar en qualsevol establiment (encara que no tant com ens hagués agradat!), està feta a base de llegums i tomata i acostuma a estar boníssima. Senta especialment bé quan arribés tard, cansat i destemplat, després de pedalar durant hores.

Cuina de carrer: tajine, harira i amanida marroquina

Molts dels pobles per on passàvem amb la bicicleta no comptaven amb restaurants però sí amb parades de menjar al carrer o al mercat, on el plat estrella era, a més a més del popular tajine, els pinxos de carn a la brasa. Eren sempre molt barats i la carn molt gustosa, doncs era "ecològica" i estava  macerada amb espècies. Acostumen a ser de corder, pollastre, vedella o kefta (carn picada barrejada amb ceba també picada i espècies) i normalment s'acompanya d'una amanida, servida en un plat petit i tot tallat ben menut.

La cerimònia del te és tot un ritual

El que no falta mai a taula és el pa marroquí, rodó i ben pla.

Ja sigui per esmorzar, dinar, sopar o a qualsevol hora, el que tampoc no falta mai és el "whisky berber", és a dir el te verd a la menta, molt calent i amb molt de sucre, servit amb la tetera tradicional. És una costum social tant estesa que de ben segur que no passarà un sol dia que no ens convidin diversos cops a prendre el te, ja siguin els pastors de l'Atles o els nòmades del desert. De fet és el símbol de la seva immensa hospitalitat, una excusa benèvola per a petar la xerrada i relacionar-se, sense presses, assaborint tots els passos d'un ritual cerimoniós,  poc concordant amb el ritme de vida del nostre món.

Dormir

L'hospitalitat de la llar berber

Si no teniu masses manies dormir no acostuma a ser un problema al Marroc. A les ciutats, pobles grans i llocs turístics, sempre hi hotels, pensions, riads o albergs a on dormir. A la resta de llocs gairebé sempre ens convidaran a passar la nit en alguna humil llar marroquina, ja sigui en una rústica casa de fang d'un poble perdut per l'Alt Atles, en una balma d'un pastor de cabres berber o en una haima d'un nòmada del desert. No tindrem intimitat, ni aigua calenta, ni un llit tou, però a canvi podrem gaudir de l'autèntica hospitalitat marroquina.

Quan estàs cansat qualsevol llit és prou bo per dormir

Als llocs on la influència del turisme ja hagi arribat potser no serà una hospitalitat del tot desinteressada, però allí on no hi paren ni els tours organitzats ni els 4x4 de luxe, la gent ens obrirà les portes de casa i els seus cors amb un somriure a la boca, ens mostrarà les seves costums i ens respectarà les nostres sense jutjar, només amb un gest de curiositat, oferint-nos un té que, a manca d'un enteniment verbal, farà de pont entre dos cultures tant distants però tant miscibles quan la tolerància és la única arma que s'esgrimeix.

Dormir al desert és quelcom que no té preu

De totes les regions muntanyoses del Marroc, la de l'Alt Atles és la que compta amb més albergs i allotjaments, de manera que es pot planificar un itinerari de varis dies sense haver de portar la tenda de campanya. A la resta seria molt recomanable portar-ne ja que pràcticament no hi ha allotjaments i la distància entre pobles a vegades pot resultar massa gran. A més a més la tenda et dóna molta llibertat i independència, permetent pedalar fins que es faci fosc o fins que un vulgui, sense haver de patir per si arribaràs o no a tal poblat i si trobaràs quelcom per dormir.

 

Idioma

La comunicació no sempre és fàcil

Al Marroc hi ha dues llengües oficials, l'àrab  i el francès, però curiosament les més parlades són l'àrab marroquí (una variant de l'àrab estàndard) i el berber. L'àrab estàndard és la llengua administrativa, religiosa i la que s'aprèn més a les escoles. El francès és una herència del recent protectorat i està també molt estès a l'administració i a l'ensenyament. Representa l'obertura a occident i a la modernitat i per això és una llengua coneguda a les ciutats i àrees urbanes, sobretot pel jovent. Hi ha moltes zones rurals on hi ha molta gent que no el parla, però normalment els joves sí que ho fan. Només en alguns llocs més recòndits ens vam trobar que no el parlava ningú, ja que els nens ni tant sols anaven a l'escola.

Molts nòmades només parlen berber

L'àrab marroquí és una variant de l'àrab estàndard i és la llengua més emprada a casa i al carrer, si més no a les ciutats. A les zones rurals en canvi, la llengua més parlada és el berber (o amazigh) sobretot a les regions muntanyoses, on moltes vegades és l'únic idioma que coneixen. És la llengua més antiga del Marroc I es creu que ja es parlava al neolític. Consta de tres variants, el tarfit, parlat al nord-est  sobretot a les muntanyes del Rift, el tamazight, parlat a l'Atles Mig, al nord de l'Alt Atles i al sud-est del país, i el tachelhit, al sud de l'Alt Atles, gran part de l'Anti Atles i al sud-oest del país, per la zona de Sidi Ifni. Com que el berber és la llengua que més es parla per les regions per on transcorren la majoria de rutes amb bicicleta de muntanya, és interessant aprendre alguns mots per poder-se comunicar mínimament.

Bicicleta i Equipatge

L'agresta pista del Circ de Jaffar

L'encant d'un viatge en bicicleta pel Marroc radica en evitar les carreteres més transitades i pedalar per les regions més agrestes i recòndites, on el paisatge i les costums ens resulten més exòtiques i, en definitiva, més espectaculars. Si viatgem amb aquestes premisses ens veurem obligats moltes vegades a rodar per pistes pedregoses i en mal estat. Per sort no sempre serà així, ja que moltes de les pistes per les que vam passar eren de bon rodar.

Òbviament, per pistes de muntanya el millor és una btt

Pedalant pel Marroc ens trobarem de tot, així que la millor manera d'estar preparat per tot és portar una bici tot terreny (btt).

En altres països podem plantejar-nos quin tipus de bicicleta portar depenent del terreny per on rodarem, però pel Marroc es totalment recomanable portar una btt, especialment per les regions muntanyoses de l'Atles.

Pedres

Fang

Neu

I sorra!

Si algun element crida especialment l'atenció d'una travessa integral de nord a sud del país és la seva gran variabilitat paisatgística i, per tant dels terrenys per on passarem. Des de la verdor i l'exuberància de l'Atles Mig, passant per la neu i l'entorn d'alta muntanya de l'Alt Atles, el paisatge lunar i ple de rocs de l'Anti Atles, fins a la sorra dels deserts del sud.

Per això la elecció de la bicicleta ha de ser una que ens permeti una màxima versatilitat i polivalència.

Com en totes les regions muntanyoses, el desnivell acumulat al llarg del dia serà considerable  així que és molt important a l'hora d'omplir les alforges mirar de minimitzar al màxim el pes. Aquest és un punt clau per poder gaudir plenament d'un viatge en bicicleta, no només pel Marroc, sinó per qualsevol regió muntanyosa del món.

No pretenc fer cap llista de viatge, ja que és quelcom molt personal i en podeu trobar moltíssimes a internet, però vull remarcar que cal mirar d'agafar només el més imprescindible i alguna cosa menys.

Nosaltres portàvem, a més a més de roba polivalent per pedalar durant un mes per climes ben diversos, farmaciola, necesser i tovallola, eines i recanvis per a la bici, alguna guia de viatge, menjar i beure, fogonet, tenda, sac de dormir, màrfega i altres elements varis com cremes solars, càmera de fotos, gps, etc.

I tot a dins de dues alforges cadascú!!

Un element important alhora de treure pes és la tenda de campanya, els sacs de dormir i les màrfegues. Val la pena aconseguir material força tècnic i lleuger, doncs podem rebaixar força el pes final. Com ja comento en l'apartat de dormir, si el nostre itinerari transcorrerà tot per les muntanyes de l'Alt Atles podem prescindir de la tenda, sacs i màrfegues, ja que la infraestructura d'allotjaments és prou bona, això sí, sempre que haguem planificat bé el nostre itinerari per evitar sorpreses!



Una eina excel·lent per a planificar itineraris per aquesta zona és el llibre Transatlas. Marruecos en btt de Jorge Diví Castellón.

Recordeu que depenent de l'època i la zona per on us moureu al Marroc pot fer força fred, així que... no us oblideu la roba d'abric! La necessitareu.

Pedalant pel Marroc sempre hi ha algun tram de pista que transcorre pel llit del riu

El paisatge lunar de l'Anti Atles posarà a prova la nostra bici

Observant les fotos veureu que és més que recomanable que la bici porti suspensió, si més no al davant, i que els pneumàtics no han de ser de cicloturisme sinó d'autèntic btt, amb tacs i una amplada de 2.0 i fins i tot 2.1 al davant.

A les alforges hi ha de cabre tot lo que usarem durant el viatge

És important també no portar una bici molt complexa tecnològicament, no només per no cridar l'atenció més del necessari, que també, sinó per poder resoldre més fàcilment les avaries que ens puguin sorgir. Per això jo prefereixo portar una btt sense suspensió posterior, per la fiabilitat i, a més a més, per que en una doble resulta més complicat posar-hi alforges.

Companya fidel d'aventures i desventures

Seguint amb la mateixa filosofia tampoc és massa recomanable portar frens hidràulics, ja que qualsevol entrebanc mecànic pot suposar un autèntic mal de cap. Als viatges sempre havia portat frens convencionals (cantilever o v-brake) i aquest cop al davant he portat frens de disc mecànics i n'he quedat molt content, ja que frenen força més i quan es va ben carregat i cara avall s'agraeix. El seu funcionament és ben senzill i, com els convencionals, la força es transmet amb una sirga, que sempre és fàcil d'arreglar o substituir. L'únic que s'ha de preveure és portar unes pastilles de recanvi, ja que, a diferència de les convencionals, costarien bastant de trobar.

Amb poques modificacions serà suficient

No és necessari realitzar masses modificacions a una bicicleta de sèrie, tot i que jo faig les següents:

- posar un seient més ample i còmode que el que utilitzo habitualment

- posar uns altres punys d'espuma a sobre dels vells

- posar un cavallet a la baina del darrera, ja que és on la bici amb alforges pesa més. Amb el cavallet central la bici carregada és molt  més inestable i cau amb facilitat

- posar un segon porta bidó

- portar pedals convencionals amb estreps

Amb alforges el cavallet  és més que recomanable

Lo de no portar pedals automàtics és molt personal i depèn de la filosofia de viatge que es tingui. Si es fa un viatge curt, amb un ritme de pedaleig intens i amb poques parades potser valdrà la pena portar pedals automàtics, però nosaltres acostumem a parar bastant, ja sigui per visitar un poblat, menjar en algun garito o simplement parlar amb la gent, fer fotos o entrar a casa d'algú a compartir un te. Ens resulta més còmode portar pedals convencionals (i a més amb un parell de bambes polivalents en tenim prou per a tot). La mateixa filosofia seguim amb la roba i en portem  de molt polivalent, de manera que quan baixem de la bici no semblem astronautes ni cridem massa l'atenció.

La posició de conducció també ha de ser còmoda, de manera que és molt recomanable portar manillar de doble alçada i una potència amb un angle ben obert, que no us faci estar amb el tronc massa inclinat.

Per acabar... el més important!!

Les condicions climatològiques no sempre són les que voldríem

Bé, ara ja només falten les ganes de pedalar i la motivació ! La veritat és que viatjar amb bicicleta és dur, la exigència física és alta i les incomoditats són moltes, però les experiències viscudes, la relació amb el paisatge i el tracte amb la gent compensen àmpliament, si més no al final del viatge, quan ho valores tot en conjunt, doncs hi ha moments de pluja i fred, de problemes mecànics o de cansament infinit que et preguntes que collons hi fas allí. Però tal com diuen, tot el que no mata et fa més fort, així que amb   voluntat, improvisació, capacitat d'adaptació i una mica de sort, tot s'acaba superant.

Que collons hi faig aquí !

El fet de no saber moltes vegades a on acabaràs el dia, si dormint en un alberg, a la tenda o a casa d'algú, també té el seu encant i, a més a més et fa veure com viatjar en bicicleta desperta la simpatia de molta gent senzilla que et veuen, no com un turista pretensiós, sinó com algú proper amb qui petar la xerrada. Dependre totalment del temps i de la gent, de la seva bona voluntat i hospitalitat, t'obliga a ser humil i a anar sense fums per la vida (en bici mai més ben dit!), sobretot quan tens algun problema (mecànic, de salut o de mal temps) i estàs perdut enmig del no res, ja que sempre apareix algú disposat a donar-te un cop de ma a canvi de res. Donar i rebre sense diners sempre enriqueix, al que dóna i al que rep, i potser és per això que viatjar en bicicleta et fa sentir tant ric sense portar gaire diners.

La vida no es mesura per les vegades que respires, sinó per les vegades que et deixen sense alè...

Pel dematí, quan et despertes ben lluny de casa i dels teus, el sol et pica l'ullet i et desitja sort, recordant-te  que a fora t'espera tot un món per descobrir.

Cada dia és una nova i petita aventura on el paisatge transcorre a un ritme assimilable per la nostra ment, els fets i les imatges es poden anar digerint sense presses, assaborint els petits moments que et regala la vida, la mirada curiosa d'un agricultor que aixeca el cap per a veure't passar, el somriure transparent que et regala un infant en resposta a la teva salutació, la brisa resseca del desert que t'asseca els llavis o la pluja gelada que et fueteja la cara i es barreja amb la suor. Petits grans instants que impregnen l'ànima del qui avança sense presses, sense barreres...

Hi ha moments que quedaran gravats per sempre a la retina

Paisatges grandiosos que no imaginaves, que potser no tornaràs a veure mai més però que queden gravats a la retina per sempre més, fent possible que alguna nit, des de casa, a molts kms de distància, puguis reviure el moment, tant sols tancant els ulls, mentre un somriure dolç se't dibuixa a la cara.

Aquests instants són els que et recorden que la vida no es mesura per les vegades que respires sinó per les vegades que et deixen sense alè...

El ritme de la bici permet absorbir tots els detalls 

I si em permeteu citar un tros del pròleg que vaig escriure al llibre Alta Ribagorça, 17 excursions en Btt: "Tot viatge físic és també un viatge interior, doncs no es tracta d’anar quan més lluny millor sinó de fer-ho amb els ulls ben oberts i l’ànima com una esponja, capaç d’absorbir tots aquells detalls que la nostra curiositat és capaç d’apreciar. I viatjar es pot fer per terres exòtiques de regions llunyanes però també per mil indrets fascinants del nostre petit país i, fins i tot, pels suburbis de la nostra ciutat. El viatge en totes les seves formes i dimensions pot ser molt enriquidor, dependrà sobretot de la nostra actitud."

Per això us animo a posar el rumb cap allí on indiqui aquell explorador que tots portem a dins i a viure el present amb tota la intensitat. 

Les hores de pedaleig enmig del no res són també un viatge introspectiu

Per il·lustrar millor aquest pensament, citaré el que va respondre Ghandi quan li van preguntar què li sorprenia més de la humanitat:

"Els homes, que perden la salut per ajuntar diners i després perden els diners per recuperar la salut,

i que per pensar ansiosament en el futur, obliden el present,

de manera que acaben per no viure ni el present ni el futur,

viuen com si mai anessin a morir i moren com si mai haguessin viscut"

Au doncs, és l'hora de preparar la motxilla, muntar el cavall de ferro i sortir a explorar!
Només depen de vosaltres.

Sort i bones pedalades ! 

FINS LA PROPERA !!